Copia i enganxa.

Aquí, amb l’Audacíty (com diu algú que jo conec), sí que serveix això de copiar i enganxar.

No vos ho creieu?

Doncs, mireu que ha sortit si també li sumem una mica d’altres tipus de retocs amb:
- "Sí" de Vicent Andrés Estellés
- i "Sense tu" de Teràpia de Shock.

Ir a descargar

Les caseres dels tresors.

Què són?

Segons Jordi Adell: “és un tipus d’activitat didàctica que utilitzen els docents que integren Internet al currículum. Són una sèrie de preguntes i una llista de direccions de pàgines web de les que es pot extreure les respostes. Algunes inclouen una “gran pregunta” que requereix que els alumnes integrin els coneixements adquirits durant el procés”.

Per a què o per què?

Després cada autor diu el que, segons la seva opinió, potencien les caseres, però la idea amb la que més em sent identificada és la de Luzón (2001). Ja que, entre altres coses, diu que les caseres ajuden a: desenvolupar destreses de cerca a la web i milloren les tècniques que faciliten una bona comprensió lectora, uns aspectes fonamentals, per a mi, en aquest món de tanta informació.

Com?

Per tant, això vol dir que les caseres del tresor per aconseguir el seu objectiu, fer que els destinataris arribin tot sols a uns coneixements mitjançant la cerca i la posterior reflexió, ha de tenir unes bones directrius. I com que aquestes eines utilitzen les preguntes per a guiar l’aprenentatge, necessitem qüestions ben formulades. Però no només això, sinó que, com la web està plena d’informació, nosaltres, els docents, hem hagut de cercar aquelles pàgines d’Internet que considerem més adients, per a que cerquin dins d’elles i que donin resposta les característiques del grup-classe amb el que estem treballant (els seus dubtes, els seus coneixements previs, els seu interès, les seves necessitats, etc.).


Aquí teniu uns expemples realitzats per una escola d'Andalusia:

Les caseres d'una escola d'Andalusia.

Així, segons el meu punt de vista, la casera que ens ha tocat analitzar a nosaltres (Animals domèstics i salvatges) no compleix moltes de les característiques bàsiques que, segons el que jo he entès, ha de tenir una bona casera.

En primer lloc, no crida l’atenció dels infants, bàsicament perquè no hi ha imatges, ni varietat de colors, ni lletres que incitin a la lectura. Tot és d’un únic color, el verd, que encara que és alegre, segons el punt de vista, és massa monòton no variar de color a cap apartat de la casera (introducció, preguntes, enllaços i gran pregunta).

D’altra banda, no s’indica en cap apartat a quina edat va dirigida per tant allí jo hi veig una manca d’informació envers sobre quins són els destinataris.

I ja per acabar, els enllaços o hipervincles on han de clicar els infants estan escrits en lletres molt petites i si realment va dirigit a al·lots d’infantil pens que no s’ha tingut en compte les seves capacitats, com en aquest cas la motricitat fina amb el ratolí. A més, que s’haurien de revistar aquests anomenats enllaços, ja que n’hi ha molts que no funcionen.

És suficient el que diu a la normativa?

Segons la meva opinió la normativa diu el mínim que ha de dir, o sigui, que les Tecnologies de la Informació i la Comunicació s’han de fer servir des dels inicis de l’escolaritat perquè són mitjans i eines útils per al nostre desenvolupament social i a més estan en la nostra vida quotidiana, per tant l’escola no les pot obviar.

Però que digui això no implica que sigui suficient, és a dir, allò ideal seria que a la normativa es donés més informació concreta per a que aquestes dades, que ja ens facilitan, no es mal interpretin i així no només empressin les TIC qui les vol usar.

No obstant, filar més prim envers el que s’ha de dir o no a la normativa és un problema, doncs especificar massa implica no donar llibertat i per tant tallar la creativitat d’uns o altres.

És a dir, introduir les tecnologies a l’aula per part d’un professor és un procés, com diu Jordi Adell, ja que els mestres primer han d’aprendre a fer-les servir, després adaptar-se a aquets recursos, posteriorment han de provar a fer les classes introduint aquestes eines, seguidament fer-les seves i ja, en darrera instància, intentaran utilitzar-les de forma innovadora. Però com és obvi, per arribar fins aquí els educadors necessiten temps i precisament pens que és això el que s’hauria d’incloure a la normativa.

En altres paraules, a la llei no pots dir com han de fer servir les tecnologies, perquè cadascú ho farà segons les seves possibilitats i capacitats, però si que pots advertir del fet que és la responsabilitat dels docents innovar, per arribar a cada nen i que per això és útil saber fer servir tot tipus d’eines, incloses les TIC.

Però quin és el problema? Doncs, que els centres ni tant sols apliquen el que ara és diu a la normativa, per tant si els hi demanem més, ho compliran? No, veritat?

Així que, què hem de canviar per a que els centres, i per tant el personal docent, entenguin que és cosa seva posar en marxa un canvi?

Una per riure...

Durant aquestes dues setmanes hem fet un taller de imatge per aprendre a fer servir un programa per al retoc fotogràfic, més concretament el Gimp.

Ha estat una experiència nova i com a tal, de vegades, era frustrant i altes divertida. Per què frustrant? Doncs, perquè en fer servir una eina nova sempre hi ha coses que un no sap fer o problemes que un tot sol no sap solucionar, almenys en el temps que un voldria, així que un comença a dir-li bestieses al ordinador o a picar amb el ratolí, com si aquest fos una pedra... jejejeje.

I per què divertida? Perquè en realitzar aquest tipus de tallers tots junts un s’ajuda d’altres companys i comparteix punts de vista, a més que l’activitat en sí (retocar una imatge pròpia amb elements nous) ja és molt entretinguda i desestressant.

Per tant, aquí vos deix el resultat dels retocs, a veure que vos sembla:

Com volem introduir les noves tecnològies en aquesta societat?

Després de llegir l’article d’en Manuel Area ("Sociedad de la información, tecnologías digitales y educación", 2002) un queda atabalat. És a dir, vivim en un món capitalista, consumidor, en el que ens han fet entendre la globalització com un bé per a tots, però que realment produirà benestar a ben pocs.

Igualment, els nostres governs s’han volgut beneficiar del desenvolupament de les noves tecnologies per al desplegament dels seus objectius i altres, però s’han topat amb que les institucions i la població no estan preparades per assimilar tant ràpidament l’ús d’unes noves tècniques.   

És per això que és molt important aturar-se a pensar i reflexionar envers la pregunta que Area ens fa: quin model de societat de la informació volem aconseguir? I per tant, quin paper volem que juguin les noves tecnologies?

És a dir, vivim en un món ple d’informació, al que a més s’ha produït una generalització de les cultures, formes de fer, pensar, vestir, etc., el que ens fa perdre la diversitat que ens identifica. Per tant, cert i segur, que la forma en la que eduquem a les noves generacions ha d’anar en concordança amb aquest canvi.

Així doncs, tenint en compta tots aquest factors, que no són pocs ni irrellevants, com volem que les noves tecnologies formin part del nostre món? En altres paraules, tots aquest canvis ens fan pensar en el model educatiu que tenim aquí: aquest dona resposta a les necessitats que ara tenim a la societat? O esta basat en una altra època i per tant ja no és tant vàlid? Volem canviar-ho? Doncs, quin paper volem que jugui la tecnologia en aquest nou model? Volem que els nous ciutadans siguin crítics i sàpiguen extreure de tot aquest excés d’informació que els envolta allò realment rellevant?

Sí és així, haurem de cercar un nou tipus d’alfabetització que englobi tots aquest canvis, una multialfabetització com diu Area. Un procés mitjançant el qual els ciutadans sàpiguen accedir a la informació, localitzar-la, transformar-la i explicar-la d’una forma crítica.

Per saber més: