Segons Jordi Adell: “és un tipus d’activitat didàctica que utilitzen els docents
que integren Internet al currículum. Són una sèrie de preguntes i una llista de
direccions de pàgines web de les que es pot extreure les respostes. Algunes
inclouen una “gran pregunta” que requereix que els alumnes integrin els coneixements
adquirits durant el procés”.
Per a què o per què?
Després cada autor diu el que, segons la seva
opinió, potencien les caseres, però la idea amb la que més em sent identificada
és la de Luzón (2001). Ja que, entre altres coses, diu que les caseres ajuden a: desenvolupar
destreses de cerca a la web i milloren les tècniques que faciliten una bona
comprensió lectora, uns aspectes fonamentals, per a mi, en aquest món de tanta
informació.
Com?
Per tant, això vol dir que les caseres del
tresor per aconseguir el seu objectiu, fer que els destinataris arribin tot
sols a uns coneixements mitjançant la cerca i la posterior reflexió, ha de
tenir unes bones directrius. I com que aquestes eines utilitzen les preguntes
per a guiar l’aprenentatge, necessitem qüestions ben formulades. Però no només
això, sinó que, com la web està plena d’informació, nosaltres, els docents, hem
hagut de cercar aquelles pàgines d’Internet que considerem més adients, per a
que cerquin dins d’elles i que donin resposta les característiques del grup-classe
amb el que estem treballant (els seus dubtes, els seus coneixements previs, els
seu interès, les seves necessitats, etc.).
Així, segons el meu punt de vista, la casera
que ens ha tocat analitzar a nosaltres (Animals domèstics i salvatges) no compleix moltes de les
característiques bàsiques que, segons el que jo he entès, ha de tenir una bona
casera.
En primer lloc, no crida l’atenció dels
infants, bàsicament perquè no hi ha imatges, ni varietat de colors, ni lletres
que incitin a la lectura. Tot és d’un únic color, el verd, que encara que és
alegre, segons el punt de vista, és massa monòton no variar de color a cap
apartat de la casera (introducció, preguntes, enllaços i gran pregunta).
D’altra banda, no s’indica en cap apartat a
quina edat va dirigida per tant allí jo hi veig una manca d’informació envers
sobre quins són els destinataris.
I ja per acabar, els enllaços o hipervincles on
han de clicar els infants estan escrits en lletres molt petites i si realment
va dirigit a al·lots d’infantil pens que no s’ha tingut en compte les seves
capacitats, com en aquest cas la motricitat fina amb el ratolí. A més, que s’haurien
de revistar aquests anomenats enllaços, ja que n’hi ha molts que no funcionen.
Segons la meva opinió la normativa diu el mínim
que ha de dir, o sigui, que les Tecnologies de la Informació i la Comunicació
s’han de fer servir des dels inicis de l’escolaritat perquè són mitjans i eines
útils per al nostre desenvolupament social i a més estan en la nostra vida
quotidiana, per tant l’escola no les pot obviar.
Però que digui això no implica que sigui
suficient, és a dir, allò ideal seria que a la normativa es donés més
informació concreta per a que aquestes dades, que ja ens facilitan, no es mal
interpretin i així no només empressin les TIC qui les vol usar.
No obstant, filar més prim envers el que s’ha de
dir o no a la normativa és un problema, doncs especificar massa implica no
donar llibertat i per tant tallar la creativitat d’uns o altres.
És a dir, introduir les tecnologies a l’aula per
part d’un professor és un procés, com diu Jordi Adell, ja que els mestres
primer han d’aprendre a fer-les servir, després adaptar-se a aquets recursos,
posteriorment han de provar a fer les classes introduint aquestes eines,
seguidament fer-les seves i ja, en darrera instància, intentaran utilitzar-les
de forma innovadora. Però com és obvi, per arribar fins aquí els educadors
necessiten temps i precisament pens que és això el que s’hauria d’incloure a la
normativa.
En altres paraules, a la llei no pots dir com
han de fer servir les tecnologies, perquè cadascú ho farà segons les seves
possibilitats i capacitats, però si que pots advertir del fet que és la
responsabilitat dels docents innovar, per arribar a cada nen i que per això és útil
saber fer servir tot tipus d’eines, incloses les TIC.
Però quin és el problema? Doncs, que els centres
ni tant sols apliquen el que ara és diu a la normativa, per tant si els hi
demanem més, ho compliran? No, veritat?
Així que, què hem de canviar per a que els
centres, i per tant el personal docent, entenguin que és cosa seva posar en marxa
un canvi?
Durant aquestes dues setmanes hem fet un taller
de imatge per aprendre a fer servir un programa per al retoc fotogràfic, més
concretament el Gimp.
Ha estat una experiència nova i com a tal, de
vegades, era frustrant i altes divertida. Per què frustrant? Doncs, perquè en
fer servir una eina nova sempre hi ha coses que un no sap fer o problemes que
un tot sol no sap solucionar, almenys en el temps que un voldria, així que un
comença a dir-li bestieses al ordinador o a picar amb el ratolí, com si aquest
fos una pedra... jejejeje.
I per què divertida? Perquè en realitzar aquest
tipus de tallers tots junts un s’ajuda d’altres companys i comparteix punts de
vista, a més que l’activitat en sí (retocar una imatge pròpia amb elements
nous) ja és molt entretinguda i desestressant.
Per tant, aquí vos deix el resultat dels retocs,
a veure que vos sembla:
Igualment, els nostres governs
s’han volgut beneficiar del desenvolupament de les noves tecnologies per al
desplegament dels seus objectius i altres, però s’han topat amb que les
institucions i la població no estan preparades per assimilar tant ràpidament
l’ús d’unes noves tècniques.
És per això que és molt
important aturar-se a pensar i reflexionar envers la pregunta que Area ens fa:
quin model de societat de la informació volem aconseguir? I per tant, quin
paper volem que juguin les noves tecnologies?
És a dir, vivim en un món ple
d’informació, al que a més s’ha produït una generalització de les cultures,
formes de fer, pensar, vestir, etc., el que ens fa perdre la diversitat que ens
identifica. Per tant, cert i segur, que la forma en la que eduquem a les noves
generacions ha d’anar en concordança amb aquest canvi.
Així doncs, tenint en compta
tots aquest factors, que no són pocs ni irrellevants, com volem que les noves tecnologies
formin part del nostre món? En altres paraules, tots aquest canvis ens fan
pensar en el model educatiu que tenim aquí: aquest dona resposta a les
necessitats que ara tenim a la societat? O esta basat en una altra època i per
tant ja no és tant vàlid? Volem canviar-ho? Doncs, quin paper volem que jugui
la tecnologia en aquest nou model? Volem que els nous ciutadans siguin crítics
i sàpiguen extreure de tot aquest excés d’informació que els envolta allò
realment rellevant?
Sí és així, haurem de cercar un
nou tipus d’alfabetització que englobi tots aquest canvis, una
multialfabetització com diu Area. Un procés mitjançant el qual els ciutadans sàpiguen
accedir a la informació, localitzar-la, transformar-la i explicar-la d’una
forma crítica. Per saber més: